Dotat d’armes d’afinada observació, s’interroga sobre allò que l’envolta sense intentar per això emetre cap judici de valor concloent. En forma anàloga a Tàpies, bona part del fer artístic de Llena consisteix a dotar-se d’una paleta de recursos materials als que progressivament anirà assignant una tasca expressiva, però a diferència d’ell, els materials dels que s’envolta Llena són sempre prims, translúcids o transparents, industrials, anònims, nous. En el seu cas, aquesta paleta material ocupa una mena de frontera entre l’aniquilació i l’anonimat: Llena entén bé que per ser un observador agut cal aconseguir passar pel món sense ser percebut.

Si entrem a la sala amb la idea d’un Llena «escultor», aquesta noció s’evapora literalment davant dels nostres ulls. Tot allò que l’escultura pretén tenir de físic, matèric, contundent, s’esvaeix en aquestes obres. Quasi sense massa ni substància i pràcticament mancats d’associacions íntimes, els seus materials són incapaços de despertar cap nostàlgia, cap record en sí mateixos. Són materials que provenen de l’anonimat, d’una cadena sens fi, i als que no podem assignar cap gramàtica constructiva: insípids, incolors i inodors. Aquestes obres es van articulant mitjançant un treball que defuig tant la demostració de finesa tècnica com el fals primitivisme del gest primari. I és precisament la delicadesa salvatge d’aquesta tènue labor allò que aconsegueix convertir aquestes restes, aquests materials anodins, en imatges, en figures tonals amb els seus ressons de Balthus i Watteau, en presències físiques i mentals.

Les obres que veiem es debaten entre allò intuïtiu i allò cerebral, allò innocu i allò suggerent, sense que es dirimeixin de cap manera aquestes contradiccions. Les seves obres són d’una apassionada descreença, sembla que se sentin còmodes alimentant aquests equívocs, anant i venint entre preocupacions poètiques, semàntiques i estilístiques.

Llena se serveix d’una paleta de materials que s’assemblen més als rebuigs del muntatge d’una exposició que no al seu contingut. Com un dramaturg enfebrat davant una imminent estrena, s’aprofita de tot allò que té a l’abast per utilitzar-ho en la seva tasca i assigna a aquests estranys actors accidentals unes tasques metafòriques que ens sorprenen per la seva capacitat expressiva. Que amb la seva paleta de metacrilat, celofana, cinta d’embalatge, porexpan i filferrada de galliner aconsegueixi evocar l’imaginari de l’art occidental, no és el menor dels seus assoliments. Les seves imatges semblen que reactivin el record llunyà d’emocions més pures i ens allunyen de la temptació de recórrer a processos cerebrals. Cal admirar la valentia de parlar des d’aquesta extrema fragilitat, des de la intuïció atresorada i reconèixer l’emoció nova que sentim quan aquestes construccions vibren amb la violència de la seva nova comesa.

Llena sembla que suggereixi que, davant del col·lapse de les grans construccions, de les ideologies, dels somnis i les utopies i la creixent irrellevància social de l’art, a l’obra d’art li resta, com a molt, una vida quasi latent, una respiració difícil, d’animal ferit; qui sap si una mica més que un intercanvi entre iniciats, suspesa entre allò que no és i allò que no deixa de ser. Intuïm un pervers gaudi a mostrar la petitesa dels nostres possibles assoliments futurs quan els comparem amb les coses que estimàvem de joves.

Partint d’un plantejament meta-artístic, Llena marca el seu combat en termes d’una estrictíssima disciplina. Es tracta, abans que res, d’una actitud, una manera de concebre el treball de l’artista com un viatge de llarg recorregut, a les antípodes de les nocions d’inspiració, accident o projecte. La rutina inflexible de la pròpia labor té com a única meta la de completar el treball del dia des de la lògica interior d’allò que pugui sorgir de la pròpia labor. Un cos a cos amb allò que el món material permet o impedeix mitjançant una rutina que ordena el temps i anul·la la temptació de la malenconia.

Les obres de Llena emanen una contínua sensació de violència tràgica, antiga i contemporània, que ens remet als quadres de Zurbarán o Grünewald en que el dolor resulta encara més sorprenent i insuportable en haver aparegut darrera d’una cortina de veladures seductores, de diamants de maragda i carmí. Aquí, com en aquells, la seducció física de les obres serveix justament per convertir-nos en còmplices i/o agents d’un dolor inaudit i que descobrim, com en els malsons, tan sols quan veiem quasi de reüll que les nostres mans estan banyades en la sang dels innocents. Moltes de les obres de Llena contenen un ressò de fets inenarrables, d’encenalls que pengen al sol a les cintes d’embalatge, els greixos animals sacrificials que presenta el porexpan, els claus de les tortures el paper dels quals assumeixen les grapes i els cops sords sobre la superfície impoluta del cartró ploma... Aquestes obres són com trampes d’aparença innocent a les quals ens apropem amb la mateixa indolència amb la que ens aproximaríem a una obra d’art més, i en canvi, tancada al fons del metacrilat que mirem distrets, hi descobrim alguna cosa de la capacitat de crueltat de l’home.

A l’anar-me’n de la galeria, m’adono que alguna cosa fonamental en la seva manera i en la seva sensibilitat pertany a la gramàtica de l’art que avui empren els artistes joves. I és que fa més de trenta anys que Llena intueix/expressa el món que veiem avui, i de ben segur de bona part del que encara està per venir.

Víctor Pimstein, Barcelona, 2021