COMPLICITATS
Experiències compartides

Vaig néixer quan Tàpies tenia dinou anys. La primera obra que en vaig veure fou Porta metàl·lica i violí, de quan ell en tenia trenta-tres i jo era un noi de catorze. Aquesta obra, la vaig poder contemplar a l’aparador de la botiga Gal·les del Passeig de Gràcia de Barcelona, on venien roba de qualitat, una roba que jo delejava de poder vestir, però que no era a l’abast de l’economia de casa.

No vaig saber res més d’aquell pintor fins vuit anys després, quan el seu art se’m va revelar de ple. Va ser a l’antiga sala Gaspar, al carrer del Consell de Cent on ell exposava Fustes, papers i collages. Un material que m’entrà pels ulls, però també per les orelles, com un tro, i com una puntada de peu a l’estómac. Un art que em va transformar i que vaig reconèixer instintivament com a substància pròpia.

Desprès la vida m’ha dut a escriure sobre l’obra de Tàpies prou sovint, i cada vegada que m’hi poso m’obligo a tornar al record d’aquella experiència primordial, a estirar el fil que m’hi va recosir, a esbrinar la raó que fa que, setanta anys després, encara m’hi reconegui de ple. El secret d’en Tàpies es diu PINTURA i consisteix a convertir en pintura tot allò que toca, a investir la fatiga de l’univers amb una plasticitat tan pura, tan exacta, tan intensa, que solament ens permet copsar-la emocionalment. Sempre renaixent.

“L’art no pot dirse amb paraules, ni comprendre’s amb l’intel·lecte. Únicament podem acostar nos hi d’una manera vàlida amb l’emoció, una emoció que presenta analogies amb la fe religiosa o l’atracció sexual... Un eco estètic”, diu Duchamp.

A L’Origen de l’obra d’art, Heidegger ho remata dient que l’art tan sols és art si sap obrir el món. Aquesta obertura porta, en sí mateixa, el col·lapse del món constituït. És una trobada inesperada, traumàtica, una col·lisió, una contingència que “colpeja”, un ferro que “crema”. Un què familiar perquè nosaltres també som un enigma. Un enigma que l’esperit haurà de desxifrar sense que la raó l’esbravi. L’art és un acte herètic que perfora la superfície de la cosa feta, ja vista. Una clivella oberta per la topada inesperada d’un renéixer constant.

ANTONI LLENA